Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Hi ha qui creu que la suma del PSC a la consulta enforteix el procés. S’argumenta que un “partit central” i “d’arrel catalanista” com el PSC no es pot desmarcar d’un “procés transversal”, “majoritari” i “cabdal” per al país com la consulta sobre la independència. Error.
PSC, catalanista? El PSC és un partit de clara obediència espanyola. Sinó fos així es presentaria per separat del PSOE a les eleccions generals, tindria grup propi a Madrid, votaria lliurement al Congrés quan les votacions afecten directament Catalunya i, sobretot, no permetria que el cap de l’oposició a Espanya tutelés com ha de posicionar-se el partit en el procés sobre el Dret a Decidir dels catalans.
PSC, partit central? A tots els països europeus la política està regida per dos grans partits, representatius del centre dreta i el centre esquerra, d’obediència nacional. Catalunya ha estat una excepció fins les últimes eleccions. Avui, però, CIU i ERC es disputen aquest paper central. Iniciativa i la CUP completen el mapa polític de la Catalunya que vol ser Estat. El PSC i el PP queden relegats a representar els interessos d’Espanya en aquesta nova Catalunya. Són partits minoritaris, sucursals dels dos grans partits espanyols que, com passa, actualment a les repúbliques ex soviètiques o als Balcans acabaran defensant els interessos de la minoria que viu al nou Estat i se sent – en el nostre cas – únicament espanyola.
La consulta, procés transversal? Es diu que com que hi ha una gran majoria de catalans que estan a favor del Dret a Decidir, el PSC hi ha de ser. No poso en dubte que el suport a la consulta sigui majoritari, però és evident que el grau d’interès per participar-hi és estrictament proporcional a la necessitat de canvi. Al PSC – com el PP – ja els està bé com està organitzat l’Estat. Per tant, no necessiten una consulta. Si els socialistes vulguéssin un Estat federal no haurien permès retallar l’Estatut sortit del Parlament. I la culpa no és només de Zapatero. Tal com es va aprovar l’estatut al Parlament, l’ex primer secretari del PSC i ex president de la Generalitat, José Montilla, va presentar esmenes al Congrés.
Per tant, si el PSC no és catalanista, no és un partit central i no té cap interès en canviar l’estus quo per què ha d’interessar que se sumi al procés? Al contrari, la presència del PSC seria sinònim de trampa, d’alerta que alguna cosa no s’està fent bé o que algú ens vol donar gat per llebre. I sinó, pregunteu-vos…de quins sectors o partits surt el major interès per sumar el partit socialista a la consulta?
El gran avenç del web 2.0 és la universalització del sistema. Per primera vegada no cal ser un programador entès per participar activament a Internet. El pas del llenguatge HTLM al llenguatge XML ha obert les portes a un univers d’usuaris que ara participen activament a la xarxa. Amb el web 2.0 Internet és a l’abast de tothom. Una prova són els blocs creats pels participants d’aquesta assignatura. Anys enrrera hauria estat impossible.
El segon gran avenç és la xarxa social que aconsegueix generar el nou sistema. Com s’explica en el vídeo penjat al bloc de l’assignatura “hem passat d’enllaçar webs a enllaçar persones”. El web 2.0 és el gran salt a la interactivitat. És la consolidació del prossumidor. Desapareix la figura de l’emissor i del receptor i neix un nou perfil: l’usuari que rep i aporta alhora contingut. Tot plegat en un format multimèdia que consolida el paper de l’hipermitjà ( imatge, so, llenguatge escrit en un únic àmbit).
El dubte que ara se’ns planteja, però, és quin paper juga en el format 2.0 aspectes com la privacitat, el copyright, la retòrica, el govern o la família … deia el vídeo. Segurament la resposta la trobem en el proper esglaó: la web 3.0 de la qual algun company ja n’ha fet esment en el seu bloc. Avancem cap a una pèrdua de tots aquests valors. La màquina coneixerà els nostres gustos, desitjos … automàticament.
Us adjunto dues webs on el fenòmen 3.0 ja ha arribat … last fm i amazon
Democràcia o monopoli? L’entrada de la publicitat a Internet ha aconseguit sens dubte obrir el mercat a tota una sèrie de companyies mitjanes i petites que mai haurien somiat anunciar-se en un mitjà tradicional ( tv, premsa .. ). Sens dubte s’ha democratitzat el sector.
Google Adwords aglutina bona part d’aquest mercat però tampoc podem parlar de monopoli. D’altres buscadors com Yahoo Search Marqueting, MSN and Center o Ask sponsoredlistings també ofereixen les mateixes possibilitats. Totes aquestes pàgines ens permeten un control de la despesa i de la campanya que fins fa ben poc era del tot impossible.
I per sí això no fos prou apareix ara la vessant publicitària vinculada a de les xarxes socials… facebook ads. Una opció més econòmica que google adwords ( permet pagar cada vegada que els usuaris fan un click al teu anunci com passa amb l’opció de google, o bé cada vegada que vegin el teu anunci), i que alhora ens permet escollir el públic potencial de l’anunci en funció de l’ubicació ( com també passa a google ), de l’edat, el sexe o els interessos del nostre client potencial.
Un exemple… Nippon Airlens va aconseguir incrementar en més de 10 punts la mitjana de clics que la companyia japonesa rep normalment en les seves campanyes a la xarxa. A Nippon Airlens, l’anunci a faccebook ads li va sortir més econòmic que si l’hagués posat a Google Adwords i va aconseguir dirigir-se al seu públic potencial. Resulat: va generar més interès que en qualsevol de les altres campanyes que ha invertit a la xarxa.
La fusió de la publicitat amb l’entreteniment i el joc ha possibilitat a moltes marques obrir nous mercats i públics. Grans marques com la Coca-Cola, Nike, BMW, Siemens o Mahou ja fa temps que treballen en aquests camps.
Per què ho fan?
Sens dubte els ha suposat una solució imaginativa per combatre la crisi de la publicitat tradicional i buscar una sortida a la fragmentació de l’audiència en el mass media tradicionals.
Però, qui pot fer-ho?
És evident que tot i la reducció del cost que suposa penjar un vídeo a Internet enlloc d’emetre un anunci per televisió en prime time no totes les marques poden permetre’s destinar els seus esforços publicitaris a l’advertainment o l’advergaming. Estem parlant de grans empreses que poden amortitzar la seva inversió. Empreses que poden segmentar el seu consumidor. O bé també marques amb certes restriccions en el terreny de la publicitat tradional ( tabac, alcohol … ).
Què en treuen a canvi?
Aquests nous models de publicitat permet a les marques introduir entre el consumidors valors que es volen associar o identificar amb la marca en qüestió. Connectar amb els públics més esquius. I fidelitzar un públic objectiu al voltant de les xarxes socials i comunitats virtuals. Un cop fidelitzat aquest públic a través d’Internet es poden elaborar estratègies molt més dirigides i interactives amb aquest públic afí. Un exemple: el concurs de vídeos que ha posat en marxa al seu web a Espanya la marca Coca Cola.
https://www.cocacola.es/videowall
Un altre exemple, en aquest cas, d’advergaming és la campanya que el grup de música la Troba Kung Fu va fer recentment per presentar el seu nou treball. Aquest grup va crear un joc a la seva pàgina web on l’usuari podia fer-se la seva cançó a partir dels diferents ritmes que se li oferien.
Sóc dels que mai ha tingut cultura de videojoc. De petit, quan van sortir les primeres maquinetes de marcians ja no m’interessaven. De més gran, vaig tenir els meus moments de passió per la Play Station però tampoc em va fer perdre massa el cap. No tinc cultura de videojoc.
És per això que aquesta vegada us remeto a un dels articles que he llegit per extreure algunes conclusions del paper dels videojocs com a hipermitjà.
Inmediumvirtutest's Blog 